L'ALEGRIA DE L'ESTIU

D.P. va arribar a la meva consulta quan estava cursant el quart curs de Primària, amb un important fracàs escolar. A més, la seva dinàmica emocional estava clarament afectada. Se sentia incapacitat, derrotat, tenia molta ràbia, estava començant a mostrar certes dinàmiques de rebel·lia, especialment a l’escola.

Després d’elaborar la història clínica i de fer l'exploració neurofuncional els vaig comentar als pares que el seu fill tenia un important desordre en la seva organització lateral, li impedia integrar els coneixements de la lectura i de l'escriptura al mateix ritme que els seus companys. Era evident que no estava preparat per estudiar cinquè ni per resoldre els exàmens de format tradicional.

Varem dissenyar una línia de treball, amb la participació d'una psicopedagoga de la zona, amb tot l'entusiasme dels pares i la clara resistència de D. P.

A l'escola vam tenir de tot, mestres que van ajudar molt i uns altres que semblaven estar disposats a confirmar la seva sentència: “D. P. no pot aprendre”

Comptant amb uns pares lluitadors, disposats a fer el que fes falta pel seu fill (reunions amb professors, entrevistes amb l'inspector de zona, mostrant informes i programes de reorganització funcional…) vam anar avançant.

A poc a poc D. P. va anar creient en les seves possibilitats. Amb esforç va aprendre a llegir, escriure i resoldre els processos matemàtics bàsics. Encara que era evident que el tema escolar no era el seu...la seva gran passió era la cuina, especialment la pastisseria. A empentes i rodolons, amb moltes estratègies, informes i més informes, va aconseguir superar la E.S.O. i va entrar en un Cicle Formatiu, de cuina, clar.

Aquest any ens hem retrobat en la Costa Brava. D. P. està treballant en un restaurant. Quan em va veure, se li va dibuixar un gran somriure i després de donar-me una gran abraçada, em va dir que en el proper curs faria pràctiques en un dels millors restaurants del món, a Girona. Em va dir que estava molt content.

En aquesta abraçada vaig sentir la seva alegria, la seva il·lusió, la seva complicitat, la seva gratitud… Li vaig dir que estava molt, molt orgullós d'ell i li felicitava per la seva constància i esforç. “Estàs aconseguint els teus somnis”.

En un segon terme estaven els seus pares, emocionats i mostrant-se orgullosos del seu fill.

No fa falta dir que per a mi ha estat un estiu molt especial.

Aprofito per fer una reflexió que considero important. Hi ha alguns professionals de l'educació (mestres, psicòlegs, pedagogs…) que sentencien amb facilitat les limitacions de determinats nens.

Per favor, feu-ho quan hi hagi una clara deterioració de les capacitats mentals, però no ho feu per el “simple” fet que suspenguin a l'escola. En bastants casos el fracàs escolar no està acompanyat d'incapacitat per desenvolupar feines no universitàries.

És més important descobrir el talent que pot desenvolupar en seu pròxim futur. El de D. P. estava molt clar des de un bon principi.

En els alumnes que no resolen correctament les tasques acadèmiques previstes per a tots, cal cuidar especialment l'estructuració de la seva autoestima. Poden arribar a pensar que si no aproven, ja no serveixen per res. A més és imprescindible que tinguin una bona adaptació curricular, perquè segueixin aprenent al seu ritme. Aquest és un tema, l'elaboració dels programes individuals, sobre el qual es podria escriure, no un article, una enciclopèdia sencera. L'experiència que tinc any rere any és nefasta. Moltes vegades els programes es fan tard, malament i mai. Per descomptat que hi ha excepcions i es plantegen bones adaptacions curriculars individualitzades, però per desgràcia són excepcions.

Els meus millors desitjos a tots, alumnes, docents i pares, per al nou curs. Queda molt camí per caminar.

 

VÈNCER EL DÈFICIT D'ATENCIÓ

Avui he rebut una gran notícia. Aquestes notícies que omplen d'alegria, orgull i satisfacció personal.

M. ha aprovat totes les assignatures del segon curs de la carrera de Dret.

Quan el vaig conèixer feia quart de Primària, era un nen tímid, molt despistat, molt sensible, portava malament el fracàs escolar.

Els pares van prendre la decisió de recolzar-li, seguir les meves pautes, aplicant tècniques d’organització neuro-funcional, tractaments complementaris... I van posar tots els mitjans perquè avancés en el procés acadèmic. No van fer cas de les veus que els repetien que tenia Dèficit d'Atenció, que no se centrava i que no seria res en la vida. Mai podria estudiar si no se li ajudava amb medicació.

Van venir diverses vegades des de les illes fins a l'Institut, perquè pogués fer seguiment de la seva evolució i adequar les mesures terapèutiques a la situació de cada moment.

M. tenia molta dificultat per centrar la seva atenció, s'oblidava de complir les rutines, li costava integrar els coneixements acadèmics, tenia molta facilitat per “desconnectar-se” quan el tema no li interessava… però amb constància, suport i paciència es va aconseguir estabilitzar la seva funció cerebral.

Ara és un jove que se sent feliç, està aconseguint els seus objectius, els més alts, seguir la tradició professional de la família. Utilitzant els seus propis mitjans, el seu esforç i la seva capacitat de treball.

És cert que va trigar a trobar la sintonia que requeria per abordar amb èxit l'aprenentatge, però ho va fer… i sense l'ús de fàrmacs.

Reflexions:

No sempre els mals auguris es compleixen. No convé anticipar el fracàs quan encara es pot intervenir. El desconeixement d'altres teràpies no farmacològiques no pot condemnar al nen que encara té un llarg camí per recórrer.
La capacitat de mantenir l'atenció s'aprèn… es pot i s'ha d'entrenar. Hem de confiar en la neuroplasticidad cerebral i en les múltiples accions terapèutiques de les quals disposem en l'actualitat.

Remarcar el paper dels pares. No és fàcil ignorar les “veus oficials” que de vegades penalitzen la presa de decisions contràries a les que proclamen, prometent fracassos, importants desordres emocionals, addiccions...

Finalment felicitar a M. per estar en el camí que volia i pel qual tant ha lluitat.

 

AGRADECIMIENTO

Después de muchas experiencias, positivas y negativas, con profesores de diferentes escuelas, de muchos, muchos lugares de España, quiero destacar la labor de algunos maestros anónimos que en su labor cotidiana son capaces de superar las dificultades que les plantean algunos alumnos.

No siempre es fácil canalizar a los niños inquietos, hacer atender a quienes les cuesta, motivar a los más pasivos… detectar, de forma temprana, problemas que generan trastornos de aprendizaje (lateralidad, problemas visuales, auditivos…) para que los padres inicien la búsqueda de los profesionales adecuados.

Pero utilizando “herramientas” que no se enseñan en la Facultad, interviniendo por encima de sus obligaciones contractuales, desplegando cariño, humanidad, empatía, profesionalidad… actúan implicándose para atender a sus alumnos, para ayudarles, protegerles de las presiones sociales, de las muchas incongruencias curriculares...

Algunos son capaces de adaptar eficazmente los objetivos escolares a las capacidades particulares de sus alumnos. Tienen la habilidad de enseñar para que el niño integre el conocimiento, sin culpabilizarles si no aprenden... simplemente buscan nuevas estrategias.

A pesar de no tener el reconocimiento social que se merecen, se preparan muchas veces de forma privada, invierten sus ahorros y tiempo para asistir a cursos de formación, para buscar nuevas alternativas…

Mi reconocimiento personal (espero que se sumen muchos más), a los MAESTROS de verdad, a los que consiguen dar el verdadero y profundo significado a esta palabra.

Es muy importante que cada vez más profesores sean realmente maestros en el arte de enseñar y se les llegue a dar el valor social que se merecen.

Formar a los futuros ciudadanos del país es una labor selecta, muy selecta y hace falta que lo hagan los mejores.

Jordi Catalán.

 

Artículos del Dr. Jordi Catalán Balaguer

pdfBAJA ATENCION - ENFERMEDAD O SINTOMA.pdf

pdfDISPRAXIA - UN TRASTORNO FRECUENTE.pdf

pdfLATERALIDAD Y APRENDIZAJE.pdf

pdfSOBRE LA RETENCION.pdf

  

ENTRE TO 2 Nº 19 con José Júlio Rego

 

 

TRABAJAR EN LA PREVENCION


Los proyectos se generan a través de la ilusión y a caballo de ella pretendemos mejorar el futuro. En mi caso, como médico dedicado a intentar conseguir un óptimo desarrollo infantil, no puedo permanecer impasible ante el estrepitoso aumento de niños diagnosticados de TDAH.

Por mi dilatada experiencia profesional y tomando como patrimonio los excelentes resultados obtenidos durante estos últimos años, guiando el desarrollo de niños con problemas de atención, me siento con el ánimo para incluir en mi proyecto para el 2015, dirigir mi esfuerzo profesional para intentar disminuir la presencia de niños con este importante problema. 

Es un proyecto que me genera mucha ilusión, creo que hemos de sumar esfuerzos, padres y los diferentes profesionales del desarrollo infantil, para trabajar en la PREVENCIÓN.

Hay que actuar con decisión cuando se presentan los primeros síntomas. 

Se tiene por costumbre aplazar el diagnóstico hasta los 7 años. Las autoridades sanitarias no aconsejan medicar a niños tan pequeños. Y hasta ese momento no se hace nada, solo observar su evolución y esperar el futuro para confirmar la necesidad de medicar. Se pierde un tiempo precioso. La plasticidad cerebral es extraordinaria durante los primeros años de vida y hay que aprovecharla.

La atención es una función cerebral que se aprende, por lo tanto es susceptible de ser enseñada.

Hay algunos niños que tienen mucha facilidad para estar atentos, pero hay otros que tienen importantes dificultades para conseguirlo y muchas veces la dinámica ambiental no facilita este proceso.

En el caso de que un niño menor de siete años tenga síntomas claros de baja atención o tiene necesidad de moverse en exceso, se muestra inquieto en el aula, no atiende las consignas, va a la suya, le cuesta aprender, no le interesa lo que se le explica, actúa con respuestas impulsivas… debe iniciarse una acción decidida e inmediata. El dejar pasar el tiempo solo puede empeorar la situación.

Primero hay que descartar la presencia de trastornos que influyan en el problema:

Trastornos pediátricos: intolerancias de alimentos, estreñimiento pertinaz, presencia de parasitosis intestinal, otitis frecuentes…
Mala coordinación motriz: retraso psicomotor, torpeza de movimientos de todo el cuerpo o manuales, caídas frecuentes, hemiparesias…
- Dificultades visuales: estrabismo, ambliopía, baja fijación visual, mala visomotricidad, problemas de acomodación… 
- Problemas auditivos: baja escucha, parece que no oye, le cuesta interpretar los mensajes, mala pronunciación, grita mucho cuando habla…
- Retraso en el lenguaje: dificultad para comunicarse, no se le entiende cuando habla…
- Desorganización lateral: lateralidad tardía, dominancia alternante, lateralidad cruzada…
- Problemas de sueño: terrores nocturnos, sueño inquieto, descansa mal…
- Trastornos emocionales: inestabilidad, impulsividad, traumas emocionales…
- Retraso madurativo, tan frecuente en niños adoptados, niños con enfermedades biológicas que enlentecen su desarrollo… 
- Objetivos académicos muy por encima de su capacidad de aprendizaje.

En este caso será conveniente actuar en el trastorno específico para normalizar su evolución y si se presenten varios factores, ordenar la prioridad de abordaje y buscar soluciones. Hay que ser certeros para asignar la línea terapéutica prioritaria en cada caso y no invertir tiempo y esfuerzo en terapias secundarias. Aunque hay muchas acciones terapéuticas beneficiosas, no todas aportan el mismo rendimiento en un determinado momento de la evolución del problema. 

Segundo, diseñar actividades, según las características personales del niño, para potenciar la capacidad de atención y/o aumentar el nivel de control motor.

Esta acción terapéutica se debe trazar según las necesidades, las habilidades, la madurez del niño y las posibilidades del entorno. 

Si atendemos con precocidad y acierto a los niños con riesgo de padecer TDAH, mejoraremos su futuro.

 

Publicaciones

2

 

 

El desarrolo de la lateralidad infantil

Niño diestro-Niño zurdo

Editorial Lebon

 

 

 


1

 

 

Técnicas de Tratamiento de los trastornos de la lateralidad

Editorial Lebón

 

 

 

 


 

protocolo leobien